Dimecres: Manel Arcos presenta "Acabaren com Camot" al Casal Jaume I

Dimecres 16 de novembre
20 h Presentació del llibre "Acabaren com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833)" de Manel Arcos
(Tívoli, 2011)
Presenta Emili Selfa, professor de l'IES Tirant lo Blanc
Amb la presència de l'autor del llibre
Sala de Conferències

Manel Arcos (Oliva, 1965) s’ha convertit, a dia d’avui, en el principal investigador i divulgador del bandolerisme valencià. Aquest que teniu a les mans és el tercer llibre que publica; tanmateix, ja acumula diversos opuscles i articles sobre personatges concrets del bandolerisme valencià. Si el primer llibre es centrava en el bandolerisme a la Safor i la Marina, aquest que tot just enceteu, amb la paraula prèvia d’aquest pròleg, abasta l’antiga governació de Xàtiva –i en l’entremig, l’efímera província de Xàtiva (1822-1823)–; no obstant això, s’ocupa d’un mateix segment històric: entre la guerra del Francès i la mort de Ferran VII. És a dir, el bandolerisme que transita entre la invasió napoleònica, les frustrades Corts liberals de Cadis, el retorn a l’absolutisme amb Ferran VII, fins a la seua mort l’any 1833.

Com que la majoria dels valencians hem patit un profund desconeixement d’aquesta part de la nostra història –en realitat, patim un secular, inculcat i profund desconeixement sobre tota la nostra història–, de ben segur que el lector se sorprendrà del clima de constant violència en què vivia la societat valenciana d’aleshores. Un període convuls, a mata’m i et mataré, que encara ha de continuar en sagnant efervescència unes quantes dècades més. Violència per part del bandolerisme, i violència per part dels estaments valencians en el seu objectiu –fracassat– d’eradicar-lo. Malgrat la persecució a mort a què se’l sotmetia, les penes de presó, els assots, els desterraments, la mort en la forca, per garrot, «arcabussejats», fins i tota la sentència final, en els casos de delictes de gran atrocitat, que comportava l’esquarterament del cos i la mostra pública de les despulles mutilades en els llocs on el roder havia comès les seues maldats més greus... tanta crueltat institucional no va aconseguir disminuir l’activitat del bandolerisme valencià.

Més enllà de la documentació històrica, ben bé inèdita, que hi trobareu al llarg d’aquestes pàgines, us sorprendrà l’estil àgil, trepidant, vertiginós del relat de Manel Arcos. Per moments, podríem trobar-hi punts de comparança amb la narrativa negra americana més clàssica. Potser és perquè Manel Arcos és periodista de professió i no historiador. Hi ha, doncs, un encomiable estil literari en la narració històrica que, malgrat l’abundància torrencial de dades, no perd en cap moment l’amenitat i l’expressivitat literària.
 
Del pròleg del llibre