Entrevista a Marifé Arroyo

Marifé Arroyo Acaba de rebre el Premi Jaume I d'Acció Ciutadana de la Fundació Carulla. La coneixem com la "mestra".

Què significa este premi?
Primer, una sorpresa perquè no m'ho esperava. No sé qui em va proposar ni coneixia a ningú del jurat. Per fi, a nivell públic es reconeix una tasca de 40 anys. Ha sigut tot un honor rebre la distinció.

El millor reconeixement?
El millor reconeixement és la satisfacció personal i íntima de l'alumnat i els pres que et recorden com una bona mestra, com algú que els ha ensenyat quelcom. L'èxit de les trobades d'escoles en valencià és un altre reconeixement perquè cada vegada hi participa més gent i n'hi ha més, és un èxit social.

Què queda de la mestra del llibre de Victor Labrado?
L'agraïment de l'alumnat. Estic satisfeta de la feina ben feta. Mira, la tasca dels mestres només es veu al cap d'uns 30 anys, al final d'una etapa. La gent recorda els bons professors, com Josep Rausell i Josep Camarena.

Va pagar la pena tanta lluita pel valencià?
Sí, encara que vàrem patir molt. Era un dolor moral, ara per exemple estic patint un dolor físic. Dolor d'una incomprensió que va durar massa anys. A favor estava l'alumnat i els pares. En contra, només uns quants pares que van guanyar juntament amb l'administració per política.

Alguna cosa positiva haurà quedat?
Abans va guanyar la minoria, ara guanya la majoria. S'ha normalitzat l'ensenyament en valencià, està institucionalitzat, però alhora està edulcorat. Ja no és reivindicatiu. Ara és com "el que toca", fins i tot, les escoles concertades com Carmelites i Escolapis de Gandia, tenen línies en valencià. Però he d'alertar d'un fenomen nou: molts s'apunten al programa en valencià per què hi ha una selecció de l'alumnat, per separar-se dels xiquets estrangers.

Com ha canviat el món de l'ensenyament?
Ara no hi ha la il•lusió que hi havia entre el professorat de comunicar-se experiències de treballs en equip, de reivindicació. En aquella època, el professorat iniciava uns canvis, una metodologia, ens havíem de preparar i confecionàvem els materials. Hui, les editorials preparen els continguts, igual en castellà que en valencià. Abans hi havia més treball propi.

Deixant de banda l'ensenyament, quins reptes li queda a la societat valenciana?
Estic un poc despagada. Encara queda molt per fer. S'ha fet molt més en l'escola que en la societat. Un exemple, en premsa, ràdio i televisió a penes trobes productes en valencià. No hi ha una generalització. En esta comarca, ni la ràdio ni la premsa ha donat el pas. I això de TV3 és incomprensible. Amb la parabòlica pots vore de tot, però no la televisió veïnat. No té nom i tot per política, no per problemes tècnics. Quin disgust! No sóc molt de tele, però hi ha sèries i programes que no podré vore com el Temps o Polònia.