Plataforma per la cultura a Gandia i la Safor "25 d'Abril"

Plataforma per la cultura a Gandia i la Safor "25 d'Abril"
Gràcies per la vostra participació. Encara podeu adherir-vos a la plataforma.

dimarts, 29 de gener de 2008

Dimecres: llibre dedicat al cardenal Tarancon

Dimecres 30 de gener
20 h Presentació del llibre Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat,
a càrrec d'Emili Marín (director de la revista Saó) i Jordi Bort (coordinador del llibre).

Presenta el pare Vicent Sarrió
Sala de Conferències


"L’any 2007 ha estat un any dedicat a la memòria del cardenal Tarancon, degut al centenari del seu naixement. La memòria del cardenal Tarancon, estarà sempre lligada a la idea de la reconciliació entre els espanyols. La seua homilía del 27 de novembre de 1975, ara farà trenta dos anys, en l´entronització del príncep Joan Carles com a Rei d´Espanya, va ser una defensa valenta dels drets humans enfront del despotisme de la dictadura. La missa de l´Esperit Sant, presidida per Tarancon a l´església dels Jerònims de Madrid, obria una nova etapa històrica.

El seu pas pel Vaticà II (1962-1965) , va ser determinant per a molts bisbes com Tarancon i també Jubany o Pont i Gol. Tarancon va tornar del Concili,
amb un esperit més evangèlic i més obert als nous temps. Tarancon reconeixia que havia estat “el Vaticà II, el que havia posat les llavors de la transformació de les relacions eclesiàsticocivils” a l’Estat espanyol. De fet, el Vaticà II va representar un punt d’inflexió d’una Església tradicional i conservadora, i les noves situacions i els nous temps. També el seu pas com a arquebisbe d’ Oviedo, va servir per calmar la situació de conflictes i de tensions que vivia la mineria asturiana. Després d’Oviedo, el papa el va nomenar arquebisbe de Toledo y cardenal. Però Pau VI, el volia a Madrid, per tal que conduira l’Església espanyola pel camí de la renovació, de l’aggiornamento, i perquè l’Església deixara, d’una vegada per totes, el nacionalcatolicisme. Cada vegada més, Tarancon es va anar convertint en l’home de confiança del papa Pau VI :”vostè ha de ser president de la Conferència Episcopal Espanyola, (li digué el papa a Tarancon) necessitem una persona de confiança.” I va ser així com Tarancon, arquebisbe de Madrid i president de la CEE, es va convertir en una persona clau en la defensa de la independència de l’Església, respecte al poder polític. Així s’entén la valentia de Tarancon, davant els crits que el volien portar al “paredón”, o el cas Añoveros, o la seua participació en l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans, o la defensa de l’Assemblea de Vallecas, que el Govern, autoritariament, acabà prohibint-la.

Però on Tarancon se’ns revelà en tota la seua grandesa, va ser en l’homilia a l’església dels Jerònims de Madrid, en l’entronització del rei Joan Carles, aquell 27 de novembre de 1975. Va ser una homilia clarament aperturista, auténticament conciliar, que evidentment, va molestar als tecnócrates, a la vella guàrdia franquista i a tots els sectors ultres de la societat, degut a les seues al•lusions als drets humans i a les llibertats. En l’homilia, el cardenal Tarancon va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis, la paraula pau, i tres, la paraula justícia. Tarancon, manifestava que l’Església, “no imposa un determinat model de societat, ni presenta opcions concretes de govern, ni patrocina cap forma ni ideologia política.” Encara més: Tarancon, adreçant-se als reis, demanava que les autoritats estigueren “al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats i que ajuden a promoure les causes de la pau i de la justícia.”

L’homilia del cardenal Tarancon va significar la fi del nacionalcatolicisme, i la independència de l’Església respecte a qualsevol poder polític. Tarancon demanava a les autoritats, que respectaren “sense discriminació ni privilegis, els drets de la persona” i que protegiren i promogueren “l’exercici de la llibertat.” El cardenal Tarancon exigia l’inici d’una nova etapa, “justa socialment i equilibrada econòmicament.” L’homilia acabava demanant una “autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau ampla i fecunda, en la que tots puguen créixer i progressar.” Les paraules del cardenal Tarancon, van simbolitzar la reconciliació de l’Església espanyola, amb la versió política de la laïcitat, és a dir, amb la democràcia.

En el centenari del naixement del cardenal Tarancon, l’Agrupació Borrianenca de Cultura ha volgut fer un homenatge al cardenal borrianenc, amb la publicació d’un llibre, “Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat”, que precisament presentarem a Borriana, el pròxim 27 de novembre, 32 anys després de l’homilia als Jerònims. El llibre, coordinat per un servidor, compta amb les col•laboracions del P Josep M Soler, abat del Monestir benedictí de Montserrat (El Cardenal Tarancon: una veu que encara parla), del valencià Vicent Sanchis, director del diari Avui (Tarancon, l’extrem centre. Una peça bàsica per al canvi), del professor de la Universitat de València, August Monzon (John Henry Newmann - Vicent Enrique i Tarancon. Dos cardenals per als temps moderns), d’Emili Marín, director de la revista Saó (Històries menys conegudes del Cardenal Vicent Enrique i Tarancon) i del qui signa aquest article (La reconciliació i el perdó, més enllà de la justícia. La llengua del Cardenal Tarancon) , a més d’una entrevista que Joan Garí li va fer al cardenal, al número 192 de la revista Buris-ana. El llibre, editat per l’Agrupació Borrianenca de Cultura i l’Ajuntament de Borriana, acaba amb un apèndix gràfic, amb fotografies inèdites del cardenal".

Jordi Bort Castelló
Membre de la comissió del centenari del naixement del cardenal Tarancon - Coordinador del llibre ‘Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat’

1 comentari:

Els Blogs de la Safor ha dit...

viernes 2 de noviembre de 2007
Tarancón, el verdadero santo

El anuncio de la beatificación de 498 “mártires” este 28 de octubre en plena Plaza de San Pedro no hace sino reafirmar mi convicción de que la Iglesia está totalmente desfasada y alejada de la sociedad. Y además me hace ver lo necesaria que era una Ley de Memoria Histórica que rehabilitase el honor y dignidad de los represaliados por la dictadura franquista.
Sin querer justificar las matanzas por cuestiones de fe en la nefasta Guerra Civil, lo que ha quedado probado por todo historiador riguroso es que la Iglesia no sólo no hizo nada por frenar el conflicto fratricida, sino que echó más leña al fuego y acabó siendo uno de los principales instigadores y promotores del golpe. Las matanzas de clérigos no fueron sino el fruto de la semilla que ellos mismos sembraron.
El empeño de la Conferencia Episcopal española por promover estas beatificaciones masivas contrasta con el silencio y el pasotismo con que el pasado mes de mayo “celebraron” el centenario del nacimiento de Vicente Enrique Tarancón. Valenciano, arzobispo y cardenal, fue figura clave en la Transición.
Gracias a gente como él, en este país existe la Democracia.
El cardenal puso en peligro su propia vida por defender las libertades y promover el fin de la Dictadura franquista (“Tarancón al paredón” se convirtió en uno de los gritos preferidos de la derecha durante años) A ver si defiende y homenajea su figura tal y como se debe, pues él sí es un verdadero santo.
Tarancón luchó contra las injusticias, no como algunos de los ahora beatificados que respaldaron el golpe militar y con sus sermones incendiarios crearon el caldo de cultivo para las posteriores matanzas. Asesinatos en masa que las altas jerarquías de la Iglesia justificó y respaldó desde los mismos púlpitos y pastorales.
¿Por qué no se acuerdan ahora de las decenas de curas vascos, gallegos, mallorquines, etc… ajusticiados por las tropas franquistas?¿No son ellos dignos de ser beatificados?¿También acabarán beatificando a aquéllos párrocos (y fueron muchos, muchísimos) que señalaban con el dedo a los ateos del pueblo para que fuesen fusilados?¿O a los que dirigían ellos mismos los fusilamientos?¿También a los obispos que portaron bajo palio al mayor asesino de la historia de España?¿Y a los que durante años alzaron el brazo realizando el saludo nazi? ¿También beatificarán a los curas que enterraban a los “rojos” en la entrada de los cementerios para que así todo el pueblo al entrar pisase sus tumbas y denigrase?
A la Conferencia Episcopal española sólo les falta que pidan la beatificación de quien realmente fue su referente y los guió durante décadas… Francisco Franco.

PUBLICADO EN MICRO EL 2 OCTUBRE 2007
http://charlifuster.blogspot.com/2007/11/tarancn-el-verdadero-santo.html