Jesús Alonso, historiador
El valencianisme ha de ser més obert a la societat
L’altre dia vas intervindre en una conferència i vas comentar que el Casal Jaume I ha sigut i és com “la casa gran” del nacionalisme. A què et referies?En els últims anys he vist un esforç del Casal per tal de no identificar-se amb cap opció política. S’intentava actuar, si més no, amb el conjunt de les forces progressistes sense cap exclusió. Seria una bona línia que també Acció Cultural aglutinés un valencianisme d’espectre ample. I la veritat és que no hi ha una altra via. Si el Casal fora identificat amb una opció política concreta o amb un valencianisme estret de mires, es trobaria abocat al fracàs.
En la mateixa conferència, Gustau Muñoz parlava de “salvar” el PSOE de la corrent més centralista o jacobina del partit. Estàs d’acord amb esta postura?Ell forma part de ‘Valencians pel Canvi’, on hi moltes persones properes al PSPV. No crec que es tracte de salvar el PSOE, sinó de salvar el país. Però és evident que el PSPV és, a hores d’ara, la força més representativa de l’esquerra i seria bo que hi hagués molts militants com Vicent Soler o Vicent Moreno; i que foren influents. El que plantejava Gustau, amb seny i trellat, era que el valencianisme ha de ser més obert a la societat, a qüestions socials com la immigració i als reptes de modernització i de futur. Jo afegiria que cal, també, una major empatia amb eixa societat canviant.
Què podem trobar als arxius de Gandia sobre la Batalla d'Almansa?És normal que a l’Arxiu Municipal no hi haja testimonis sobre una batalla lliurada per exèrcits europeus i sense a penes presència valenciana. En canvi, són molts els testimonis de la guerra a Gandia, amb cartes escrites pel general de batalla Joan Baptista Basset i nombrosos testimonis sobre l’involucrament del consell municipal en el conflicte. En la conferència-primícia que Santiago La Parra ha donat ací al casal hem pogut veure que aquests testimonis, amb els de l’arxiu ducal, donen molt de si. I reflecteixen una realitat més complexa que la dualitat de maulets i botiflers.
I enguany celebrem el 800 aniversari del naixement de Jaume I. A l'Arxiu Municipal hi resta algun testimoni de l'època?L'Arxiu del consell gandià es va cremar el 1364, durant la guerra dels dos Peres, de Castella i d’Aragó, de la qual participava activament Alfons el Vell. Tenim referències, això sí, d’un document en llatí datat el 1253, dictat per Jaume I a Xàtiva i desaparegut de l’Arxiu fa temps. En ell es diu que el rei Jaume manà construir Gandia per a la defensa de la cristiandat.
El Casal vol celebrar l'any Jaume I. Què ens recomanes?Celebrar el naixement de Jaume I, el fundador del Regne de València, està del tot justificat. Els moments fundacionals són clau per a un país i, en aquest cas, també en particular per a la ciutat de Gandia i la Safor. Per al Casal, imagine, és una bona excusa per reflexionar sobre els nostres orígens i dialogar obertament amb els historiadors. Un dels més reconeguts, Antoni Furió, planteja una tesi incòmoda però interessant: el País Valencià ha estat prefabricat des del poder monàrquic, cosa que explicaria, en part, la nostra feblesa cívica. Amb tot, i en contra del que deia Gustau Muñoz, crec que sí s'ha pensat molt en i per aquest país. Possiblement el lema de Joan Fuster que hi ha a la sala de conferències siga un bon estímul: corregir i augmentar. Reflexionar sobre la nostra història –i la del valencianisme- i no repetir errors.
L'any passat hi va haver eleccions autonòmiques i fa unes setmanes eleccions generals. Al País Valencià continua “arrasant” el PP. Quina lectura, des del punt de vista valencianista, podem fer? La realitat ens diu que electoralment som espanyols. Però això no ens hauria de dur al pessimisme. Durant la II República, o els anys 1960, el valencianisme cabia en un taxi. Ara en caldrien alguns més. D’altra banda, entre tots hem aconseguit que la nostra comarca siga prou ‘normal’ des del punt de mira lingüístic i cultural. Amb tot, és evident que caldrà dosis importants d’autocrítica i, com deia, buscar connexions positives amb el cos social. D’entrada, no menysprear-lo, no tirar les culpes del que ens passa a un altre i no pensar que som uns incompresos.
