L'autor de teatre de Gandia, Ignasi Moreno, va ser l'encarregat de presentar la conferència sobre Francesc de Borja, organitzada pel Casal Jaume I. Moreno va fer una breu introducció a esta primera conferència del cicle dedicat a l´Any Borja, presentant a Josep Piera, autor recentment premiat amb el “Joanot Martorell” de narrativa precisament per una obra dedicada a Francesc de Borja, duc i sant.
En la seua intervenció, Moreno va deixar caure la idea que Francesc de Borja haguera pogut ser Papa de Roma si haguera volgut. I esta idea va ser recolzada més tard per Josep Piera.
El conferenciant va fer un interessant, erudit, apassionant, irònic i divertit viatge per la biografia de Francesc de Borja, definint-lo com un home educat en el Renaixement i l'Humanisme propi del seu segle. Un cortesà de l'Emperador i servidor de l'Emperadriu, a la mort de la qual es troba amb una nova situació vital: sense feina. Així, molt jove i segurament molt al seu pesar, va ser anomenat virrei de Catalunya, on no és massa ben recordat. I altres morts de dones importants en la sua vida, com la de sa mare als nou anys, la seua àvia, Maria Enriquez i la seua dona, Elionor, marcaren les seues decisions i la seua trajectòria vital, fins a portar-lo a entrar en religió de la mà d´Ignasi de Loiola.
Josep Piera deixà en l´aire la hipòtesi que la primera Universitat que els Jesuïtes van fundar en el món, la de Gandia, es va fer per a poder avançar els estudis de teologia de Francesc de Borja i així facilitar la seua introducció en Roma, per a poder servir-se de les seues relacions familiars i polítiques i facilitar la influència dels Jesuïtes davant del poder papal.
Un episodi no massa conegut és la persecució per part de l´Inquisició de Francesc de Borja al caure en desgràcia a la mort del vell emperador seguida de l´ascens al poder de Felip II, que es va desfer dels antics cortesans de son pare.
La Gandia que arriba a nosaltres va ser creada per la família Borja. Una ciutat emmurallada, ancorada en el passat, segons un viatger francès que així la descriu, anys després dels esplendors dels Borja i del seu fill més internacional, personatge amb gran influència en l´Europa del seu segle, i per tant en el món, per que el món era Europa.
Una Europa en un segle convulsionat per guerres inhumanes, amenaçada i plena de disjuntives i dilemes, va ser l´escenari biogràfic de Francesc de Borja, un home, que com diu Piera, no era sant, el van fer sant, i del qual afirma que hauria d'haver estat franciscà i no jesuïta i que compartia amb Teresa d´Àvila experiències místiques de les que ells parlaven, difícils d´entendre per als altres i que tal vegada tingueren a veure amb una dolença crònica que el Duc sofria: el paludisme, motlt propi d'estes terres saforenques.
Per a finalitzar, en el torn de preguntes i debat, Santiago LaParra, entre el públic assistent, deixa sentir la seau opinió sobre la qüestió inicial del possible papat de Francesc de Borja afirmant que mai Roma haguera admès un tercer Papa Borja, entre altres coses per què el seu pecat era ser estranger. Un valencià. I en 500 anys no han hagut més papes estrangers fins als segle XX.
