Segons Emili Morant, en contrast amb llibres anteriors de Tobies, aquest no té “component filosòfic”, més que en ocasions molt puntuals. Es tracta d’una narració senzilla, acurada, calculada; en altres paraules, senzilla en la superfície, però atenta al detall i estructurada d’acord amb els temes definitoris del llibre.
A diferencia, per exemple, d’”Idees i paraules” que era un llibre d’assaig, en què la llibertat propia del gènere feia alternar passatges narratius, anècdotes, amb reflexions de caràcter general, en “El solatge del temps” hom no troba massa fragments reflexius. I no perquè no els podria haver: em fa l’efecte que l’autor ha evitat, deliberadament, caure en la temptació fàcil de, per exemple, comparar els temps passats amb el present, la infantesa d’aleshores amb la infantesa d’avui dia, etc. En certa manera, ha reprimit allò que li demanava el filòsof per a deixar camp obert, exclusivament, al narrador: i és un encert (excepte possiblement per als qui esperaven de Tobies un altre llibre d’assaig o de filosofia).
El lector atent, que viu el món d’avui dia, amb independència de si coneix o no l’època de què ens parla Tobies, serà capaç de fer les seues pròpies comparacions, les seues reflexions: en això, l’autor s’ha cenyit al paper del narrador, que amb la historia suggereix sense dirigir, descriu sense qualificar.
El presentador va destacar tres valors del llibre: el valor personal de retre comptes amb un passat irrepetible; el valor literari perquè el llibre satisfarà i entretindrà els seus lectors; i el valor documental del llibre que retrata una època i un lloc ben puntual però alhora no tan distint d'altres èpoques no tan remotes o d'altres pobles o comarques diferents de la natal de Tobies Grimaltos.
+ info al blog d'Emili Morant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada