“Els governs enganyen els ciutadans amb el poder energètic”

Vicent Martínez Sancho va rebre el Premi Estel d’EU Valldigna

El propassat cap de setmana, Esquerra Unida de la Valldigna va concedir el Premi Estel 2011 al professor jubilat de Física de la Universitat de València, Vicent Martínez Sancho, en un acte celebrat al Casal Jaume I de Gandia, presidit pel secretari de Cultura d’EUPV i portaveu del corrent Nacionalistes d’Esquerres, Víctor Mansanet, qui va lliurar-li una figura d’acer creada per l’artista valldignenc Josep Basset. En l’acte van intervenir el candidat d’EUPV-la Unitat-Verds a l’Ajuntament de Gandia, Xavier López Prats, i la portaveu comarcal i candidata a l’alcaldia de Tavernes de la Valldigna, Karina Verger.
   
Víctor Mansanet va fer una laudatio de l’homenatjat per mitjà de la qual destacà la seua trajectòria com a “intel•lectual, defensor de la terra i promotor de la lluita per la recuperació del patrimoni historicoartístic de la Valldigna”, a més de reconéixer el prestigi del físic simater com a “un dels principals divulgadors de la física en l’àmbit català i en català” i la seua “excel•lència com a docent universitari”. El dirigent d’EUPV assegurà que se li ha concedit aquest premi a Martínez Sancho perquè “no volem que el seu nom siga forçat a l’exili de l’ostracisme o la desmemòria”, i finalitzà la seua intervenció agraint-li al premiat “el seu mestratge, la seua honestedat i integritat, el seu tarannà lliurepensador i la seua aportació com a científic”, a més de la seua “vocació valldignenca i fidelitat al País”.

La conferència del professor Martínez Sancho va versar sobre la vida en la Terra i la pròxima fi de l’homo sapiens sapiens a causa de la poderosa maquinària de destrucció que el mateix ésser humà ha creat, sobretot als darrers seixanta-sis anys. “Es tic preocupat —exposà el físic—, i de vegades commogut, per veure com els governs enganyen els ciutadans” quan parlen sobre el “poder energètic”. El poder energètic, en definitiva, és el poder, i “qui té la capacitat de controlar i dirigir eixe poder, controla i dirigeix el món”.

Per a l’expresident d’ACPV, “quan un govern disposa de la capacitat d’enriquir urani, està en disposició de fer dues coses: o bombes atòmiques o reactors nuclears”, i això suposa un perill per al futur immediat de la humanitat. De fet, la carrera militarista per a obtindre les bombes és tan gran, que tots els països van voler tindre les seues bombes atòmiques. Fins i tot la dictadura franquista va intentar de fabricar-ne, tot i que mancava d’infraesctura científica suficient per a obtindre’n.

Urani enriquit
El poder destructiu de les bombes atòmiques ha augmentat d’ençà que els científics n’han perfeccionat el desenvolupament. Entre els anys 1950 i 1952, els nord-americans van fabricar la bomba d’hidrogen, un artefacte molt més potent i mortífer que l’atòmica que van llançar el 1945 sobre Hiroshima i Nagasaky. El professor Martínez Sancho recordà que en 1985 hji havia 65.000 caps nuclears, una quantitat que en 2002 es redueixen a 20.000 gràcies als tractats de no proliferació entre els EUA i la URSS. Què s’han fet dels 45.000 caps que resten? “Quan s’enriqueix urani —explica el físic simater—, s’acumula un material que quedarà per a segles i segles”. L’urani 235 té una vida mitjana de 700.000 milions d’anys, la qual cosa significa, pera Martínez Sancho, que la el globus terraqui té garantida una contaminació assegurada fins a la seua desaparició, cosa que “podria passar d’ací 50 o 60 anys,si continua l’escalada contaminant que produeixen no les bombes de neutrons o d’hidrogen, sinó les restes que genera l’energia nuclear”, a més d’altres efectes de la contaminació produïts per residus derivats de la producció d’altre tipus d’energia, els quals són la causa del canvi climàtic, provocat per l'escalfament global que determinats residus gasosos (extrets dels combustibles fòssils) generen pel denominat “efecte hivernacle”.

Despeses radiactives
“Les despeses radioactives són les úniques que no hi ha cap d’empresa d’assegurances que les vullga assegurar si no tenen el vist i plau del govern”, va afirmar Martínez Sancho, per això “quan aquestes empreses fan fallida, tot els ciutadans en paguem els desperfectes”, la qual cosa contradiu les opinions d’altres il•lustres científics, com ara el físic nuclear Manuel Lozano Leyva, catedràtic de Física Nuclear i antic representant de l’Estat espanyol en el Comité Europeu de Física Nuclear, durant el govern de Felipe González, qui pensa que potser s’imponga l’energia nuclear no per raons econòmiques, sinó per qüestions geoestratègiques, ja que opina que “els europeus han de forçar els seus governs a optar per la independència energètica i deixar d’estara les mans dels governants”, extrem al que s’oposa Martínez Sancho, junt amb la prestigiosa metgessa, nominada al Premi Nobel de la Pau i activista antinuclear, Helen Candicott

“Si la terra es contamina, desapareix la civilització”, sentencia el Premi Estel, per a qui l’única solució és “educar els ciutadans i educar els polítics perquè els cementiris nuclears estiguen en un altre planeta que no tinga vida, ben lluny de la Terra”. Al remat, el físic valencià recomana “emmagatzemar els residus radioactius i exportar-los a un planeta del sistema solar per tal que els nostres fills puguen gaudir d’un futur, un futur que passa necessàriament, per a l’expresident d’ACPV, pel desenvolupament de les energies renovables.